Despres de la mitja hora preceptiva per fi ens van deixar sortir del estadi.
Per fi vam poder fumar,i fumar i seguir fumant…
Al sortir, els supporters del Rangers estaven tots posats en fila.
Ens vam quedar molt sorpresos de veure´ls tots ben posats i sense colar-se, els hi vam començar a fer fotos.
No sabíem per que era aquella cua, saben ho que els hi agrada es beure
-what there are at the end of the cue? els hi deia jo
Em miraven i no deien res
-What there are? beer? whisky? jajaja
Res em miraven i res ningú deia res
Fins que un que parlava castellà diu
-hay el metro
Aleshores ja vam riure de veritat, tant ben feta la cua per el metro? joder amb els hooligans.
Hi havia un avi assegut a un lloc, que es va deixar fotografiar pensant que érem de la premsa de Barcelona. Aquet home com era gran, el deixaven estar assegut i quan l´hi toques entrar al metro el deixaven posar al seu lloc.
Al arribar a Ibrox Street, hi havia policia a cavall perquè ningú es fotes al mtg del carrer fent la cua del metro.
I a la porta del metro mes cavalls i bobbys per ordenar l´entrada a l’estació.
Mirant la cua ens vam despistar i ens vam liar amb els carrers i vam anar a parar a una zona de ionkys, una tia ens donava una borilla d´un porro a canvi de 5pounds per ella comprar ves a saber que.
Per els cotxes, la sortida del estadi com la del Camp nou, un embús monumental i nosaltres caminant entre mig d´ells mes perduts que el barco del arros, aleshores va vindre el millor del partit.
Un burguer a un xiringuito de Hot dogs, 2 pounds mes cara en dia de partit que el dia abans que havíem estat allà, però igual de bona.
Ja farts de no reconeixa els carrers vam preguntar a un conductor per Pasley road, on teníem el hire car.
Estàvem anant al reves, desfem el camí cap al estadi per sortir per un altre costat i ja no hi havia cua per el metro!!!
Quins cracks aquets escocesos.
Travel planner y Blogger des de 2005, viatger incansable decidit a no quedar-se en un destí definitiu per el moment i que en aquesta nova etapa de la meva vida estic disposat a veure tot allò que em falta o fins em donin les forces.